M'agrada la història de Samsó, malgrat que té un final feliç i, per tant, és una ficció massa bonica per ser veritat: justícia, at last¡¡¡ Però la realitat sempre va per una altre camí que el discurs.
Què hi ha de realitat en aquesta història? Respon a alguna situació anàloga -3000 anys més tard- a l'actual? Hi ha uns patrons psicològics estandards que es repeteixen, com diria Elíade, arquetípicament? O, essent benevolents, es pot llegir com una història isolada i insòlita del passat, un invent més del patriarcat sempre atent a inventar ficcions per esclavitzar "les altres"?
A veure, repassem: Un home, viu d'allò seu, en aquest cas guerrer. Invencible, els seus enemics tramen vènce'l per l'esquena, mercès a la traïció de la seva dona. Acaba a la presó: ella es queda la casa i els diners, els de l'home i els dels hostes que vingueren, i la casa li prengueren.
Està clar: res a veure amb la realitat d'avui en dia.
Què passaria si totes les Daliles es possessin d'acord? 2100 anys abans que nosaltres, el censor romà Cató va descriure quelcom que ens podria -també per casualitat i fruit de la malvolença connatural del patriarcat- resultar familiar:
(Livi 34, 2, 1-4) "[...] como no fuimos capaces de controlarlas individualmente, nos aterrorizan todas a la vez". No comment.
La pregunta que em ve al cap és: en quina mena de societat malalta vivia Dalila per pensar que la seva traició no només tindria èxit, sinó que a més viuria com una reina i aplaudida per tothom?
Seguim que pendrem mal....va dir ell, sol, contra tots, i va continuar empenyent. Tal vegada era la veritat el que més fort feia a Samsó? Però la veritat és un luxe que es paga car.
Semper fidelis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada