HASTA QUE LA HERENCIA NOS SEPARE

Hay familias que, a partir de la muerte de un pariente al que heredan, quedan distanciadas para siempre. Porque en realidad no están peleando solo por el dinero; en esa lucha es donde se libran las batallas de poder, del pedigrí familiar, de la saga, según el lugar que cada uno ocupó en la familia históricamente, lugar que quiere seguir manteniendo para transmitírselo a sus hijos. Diríamos que es la imposición genética de unos sobre los otros. (Salgado:17)

   Aquest fragment del llibre Hasta que la herencia nos separe, de'n Jesús Salgado, em serveix de pretext per introduir el problema hobbesià del conflicte social i la lluita per a la supervivència, des d'un punt de vista marxià: evidentment, karl Marx.

   Si hem dit que l'homo i la femina són els llops per a l'home, ara hi vull afegir una critica constructiva a les tesis de la dialèctica marxiana. Malgrat estic d'acord en l'anàlisis de Marx sobre l'explotació de la classe obrera per part dels burgesos -és una evidència-, penso que el problema és molt més profund i, en aquest sentit, el marxisme serviria com a concepte bàsic però no suficient per a corregir -en la mesura del possible, tot i que em reconec pessimista convençut- l'anarquisme imperant des del principi dels temps.

   La meva idea principal és que hi ha una construcció concèntrica sobre el mateix fenomen que es va superposant al voltant de l'individu (primer cercle); la família (segon); i la societat (tercer).

   Totes les formes d'explotació venen de l'egoísme connatural de l'individu -El gen egoísta-, que es veu a més en combat per a sobreviure en el grup i, en darrera instància, deixar petjada genètica en les futures pròpies generacions.

   La resta d'estructures socials construides sobre aquests dos pilars són concènctriques a aquestes: poden anar més lluny, ser més complexes, de curta o llarga volada, però sempre responen a aquestes mateixes raons. Com diria Marx, tot està en les bases materials de producció. Com afegiria jo: i en la supervivència i la misèria de la qual fugim, just en direcció oposada al treball i a la rectitut.

   Per això veiem com les empreses, els estats, les religions, i qualsevol organització humana, participa de la mateixa pugna i funciona de manera similar a com ho fan els individus a nivell individual o familiar: una casa de barrets.

   Com Salgado diu, "hay famlílias que". Però n'hi ha que no. Perquè? Penso que poques són les que fan les coses de manera humana, superant la llei de la selva on s'imposa o bé el més fort o bé el més pervers. Així arriben, uns pocs,  a una dignitat que només uns grans pares poden transmetre com a valor primer de cada persona, donada en un grup determinat. Rara avis.
   Hi ha esperança, doncs? Hi ha un tant per cent de la població que resisteix a la misèria? Quin tant per cent? Tornem als experiments psicosocials per trobar una possible resposta. Milgram.

Com diu el meu amic Quim, parafrasejant en Marc Vidal: Se acerca una gran bola de mierda por el horizonte a velocidad constante.