EPITAFI

Començo a pensar que m'hauria agradat obrir un blog abans. Em resulta una necessitat imperiosa de guardar petits tresors que vaig trobant al llarg del Grau d'Humanitats. Quants fragments de veritat he gaudit i ja no recuperaré mai més¡¡ Un bri de vanitat (vanitas vanitatis) no pot fer massa mal. (Re)llegint a un dels maleïts romans, descobreixo el meu epitafi, i corro a penjar-lo al blog, com August, fent esculpir el seu testament, perquè no sigui mai dit. Verba volant.

DÈCIM JUNI JUVENAL, Satura [Sàtires], III, traducció de Manuel Balasch, Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1961.

A Roma, ¿què hi faré? Mentides, no en sé dir. Si un llibre no val res, jo no sé ni demanar-lo ni lloar-lo. Tampoc no sé interpretar el moviments dels astres; la mort d’un pare no vull ni puc prometre-la. Mai no he inspeccionat les entranyes de les granotes; portar a la dona casada les comissions i els regals que li tramet l’adúlter, ja ho faran els altres. Menys encara seré l’ajudant de cap lladre. Heus aquí perquè no formo part del seguici de ningú com si fos un invàlid, un cops inútil amb la mà dreta inservible. Avui, ¿qui és volgut, sinó el còmplice i aquell a qui l’esperit bull de secrets que ha de callar per sempre? El qui t’ha fet partícip d’un secret honest, no creu que et deu res, ni mai no t’ho pagarà. Verres només aprecia el qui pot delatar-lo a qualsevol instant que vulgui. No estimis tant l’or que les sorres del Teix ombriu arrosseguen al mar, que no et deixi dormir, i et faci acceptar malenconiosament ofrenes que hauràs d’abandonar. No inspiris prevenció perpètua a un amic poderós!


Amb raó Luter l'anomenava "La gran puta babilònica¡¡¡¡" És que com més endavant anem pitjor....o no?